Quan Sant Cugat era rabassaire: la lluita dels arrendataris contra els propietaris de les terres

El sindicalisme agrari era present al municipi ja a finals del segle XIX


  • Comparteix:

Moment de la verema en unes vinyes a Sant Cugat / Foto: Exposició 'Sant Cugat, vinyes i blat'

Moment de la verema en unes vinyes a Sant Cugat / Foto: Exposició 'Sant Cugat, vinyes i blat'

Quan Sant Cugat era un poble de pocs milers de persones, el seu paisatge estava dominat per les vinyes. S'estenien fins a Sant Medir, en les terres de Collserola actualment ocupades per bosc. A mitjans del segle XIX, el poble es va especialitzar en el vi, i més de dues terceres parts de la població vivia de la vinya. Les persones que la conreaven eren els rabassaires. Se'ls anomenava així pel contracte d'arrendament que els unia amb els grans propietaris dels terrenys: el contracte de rabassa morta. Aquest establia un règim d'arrendament en el qual el rabassaire podia cultivar la terra del propietari a canvi d'una part de la verema, i el contracte s'allargava fins a la mort de dos terços dels primers ceps plantats. La millora de les tècniques agrícoles, però, va permetre allargar la vida de la vinya, i els propietaris van fer força per poder escurçar el temps d'aquests contractes.

La diferència d'interessos entre rabassaires i propietaris va ser un focus de conflicte, sobretot a partir de l'arribada de la fil·loxera al Vallès el 1887, que va tenir un efecte devastador en l'economia santcugatenca, tal com explica l'historiador José Fernando Mota. Al municipi, els rabassaires ja es trobaven associats a finals del segle XIX. La primera associació de la qual es té coneixement, apunta Mota, és la Secció d'Agricultors de Sant Cugat, adherida a la Federación de Trabajadores de la Región Española, secció espanyola de la Internacional. Els grans propietaris de la vila, per la seva banda, es van organitzar en el Centro Agrícola de Sant Cugat.



Els lligams entre el republicanisme i els rabassaires

Davant la reacció dels grans propietaris, els rabassaires es van reorganitzar. El seu referent ideològic va ser el Partit Republicà Democràtic Federal, liderat per Francesc Pi i Margall, que durant la Primera República ja havia intentat impulsar una llei per redimir la rabassa morta. El 1894, els rabassaires santcugatencs van fer un gest clar: van enviar un telegrama d'adhesió al programa del partit, que defensava les reivindicacions camperoles i la transformació dels contractes en drets redimibles.

El 1895 va néixer la Sociedad de Agricultura de Sant Cugat, presidida per Joan Vilà Casals i vinculada a la Federació d'Obrers Agrícoles (FOA). Aquesta entitat defensava una política de classe, rebutjava la participació conjunta amb propietaris i s'alineava amb els ideals federals. Durant anys, els rabassaires santcugatencs van liderar el republicanisme local, promovent mítings, presentant-se a eleccions (tot i els fraus electorals) i impulsant la Fraternitat Republicana, creada el 1903. Alhora, els propietaris també es van replegar creant el Fomento Agrícola de Sant Cugat y la Comarca. L'enfrontament entre aquests dos blocs culminaria el 1918, quan l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre va proposar substituir els contractes de parceria per arrendaments aparentment "més justos", però que permetien als propietaris desnonar els pagesos a voluntat.

Layret, Companys i la Unió de Rabassaires

El 1919, el vincle entre els rabassaires de Sant Cugat i el republicanisme federal es va consolidar arran del conflicte entre Joan Torner, un rabassaire local, i el propietari de la Torre Negra, Esteve Rabadà. Amb el suport de l'advocat Francesc Layret, Torner va aconseguir una sentència històrica que va obligar el propietari a indemnitzar-lo pels danys causats per la caça descontrolada als seus conreus. Aquesta victòria judicial, que va tenir un fort ressò comarcal, va donar peu a mítings a Sant Cugat en què va participar Lluís Companys.

Fruit d'aquestes trobades va sorgir la Unió de Pagesos local, que es va transformar més tard en l'agrupació local de la Unió de Rabassaires. Els rabassaires van ser una peça clau en la victòria electoral de Layret el juny de 1919. Després del seu assassinat, Companys va situar-se com el seu nou referent polític.

El franquisme i la transformació de Sant Cugat

Amb l'arribada de la Segona República, la Unió de Rabassaires va viure la seva etapa de màxima expansió i influència. A Sant Cugat, líders com Miquel Pahissa, Jaume Grau i sobretot Ramon Mas impulsen la militància local, connectant amb les estructures comarcals i nacionals de la Unió. La Guerra Civil consolida aquest protagonisme: diversos rabassaires santcugatencs ocupen càrrecs en òrgans agraris col·lectivitzats, mantenint l’organització activa fins a la fi del conflicte.

Amb la victòria franquista el 1939, la Unió de Rabassaires és prohibida i la seva activitat desapareix completament. El règim de Franco reprimeix les organitzacions sindicals i polítiques republicanes, i molts dels seus membres actius són perseguits, empresonats o exiliats.

Si el franquisme va estroncar el moviment, va ser la transformació econòmica qui va acabar "carregant-se" la realitat vitivinícola a Sant Cugat. "En el moment que Sant Cugat opta per ser una ciutat terciària, el sòl es programa d'una altra manera i s'acaba amb el sòl agrícola perquè no donava la mateixa rendibilitat que una altra activitat", explica Mota.



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.